Universcat.eu

Observatori del Periodisme en Internet

Manel Lˇpez. Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicaciˇ (UAB) . portada, volver

 

 

fes-te'n soci

Els blogs dels estudiants

Terra santa 

Uab Israel Palestina 

Sin muro  Somnis i realitat

 

 

 

cr˛nica en catalÓ crˇnica en castellano

LA UAB A ISRAEL I PALESTINA

Crònica del viatge de 17 estudiants i professors catalans a la Terra Santa, Terra del Conflicte

per Manel López, professor emèrit de la UAB

Barcelona. - "Israel pot guanyar una guerra o empatar-la, però mai perdre-la". Qui parla així és Lior Ben Dor,, portaveu del Ministeri d'Afers Exteriors d'Israel (Sènior Deputy Spokesman). El que diu ho ha dit davant un grup d'estudiants, periodistes i professors de la Universitat Autònoma de Barcelona que han realitzat un viatge d'estudis a Israel i Palestina per estudiar el conflicte.


EL CONFLICTE


El conflicte, "el conflicte". Aquest és l'article i el vocable perfecte per parlar del que succeeix a la vella Judea, a la vella Israel, a la vella Palestina, a l'Orient Mitjà. En el nostre mar Mediterrani. A la terra de les tres grans religions monoteistes. En un dels bressols de la nostra civilització.


Els universitaris van partir de Barcelona el 3 març 2013 per recórrer, durant 11 dies, els escenaris bíblics on s'han registrat les pitjors guerres dels últims cinquanta anys. O alguna cosa més: on hi ha un focus permanent pre-bèl·lic que pot tornar a esclatar en qualsevol moment. I aquest és la por dels israelians. Israel i Palestina, un tema d'estudi permanent.7

Meir Margalit amb els estudiants, a la taulada de l'ajuntament de Jerusalem


Són 17 persones les que han viatjat, tres periodistes, un professor sènior, un staff-fotògraf i universitaris de les llicenciatures de Dret, Polítiques, Sociologia, Periodisme, Traducció ... joves i preparats. Bé alimentats però amb poc futur professional. Però no es desanimen i al llarg del viatge han mantingut vius quatre blogs, que enriquien cada nit amb textos i fotos:


Terra santa  Uab Israel Palestina  Sin muro  Somnis i realitat


Acaben de deixar la secundària i el batxillerat fa només 48 mesos i ja estan ficats en escaramusses de greu perillositat a Hebron i, més dura encara, al barri àrab de Jerusalem. Però tot es resol bé: no hi haurà entre ells ferits ni detinguts, però no es pot dir el mateix dels musulmans que han estat en aquests incidents. Fotos i vídeos ho van a demostrar. Els catalans han anat per informar diàriament sobre el que veuen, i ho han fet des del dolor de contemplar i donar testimoni del drama quotidià.


Però parlem del conflicte. Clar. Tot va començar a finals del segle XIX quan van començar a arribar colons a una terra pobra però no misèrrima. On les tribus nòmades baixaven a Jerusalem a negociar amb els rics comerciants. I en això van arribar polonesos, russos, centreeuropeus per fundar el que serien les bases del futur Estat d'Israel, seguint la teoria de Theodor Herzl , el profeta.


TEL AVIV, UNA CIUTAT DECADENT; JERUSALEM ÉS LA VIDA


Arribar a Jerusalén per la matinada no feia al cas, de manera que la gent sol quedar a Tel Aviv, la moderna ciutat creada com a capital pels israelians fins que van prendre tota Jerusalem i van traslladar allà els ministeris, el parlament i el govern. No obstant això les cancelleries estrangeres han estat a Tel Aviv perquè no volen reconèixer la nova-vella capitalitat jueva.
Tel Aviv, avui, és una ciutat estesa al llarg de la cornisa mediterrània, amb multitud d'edificis en franca decrepitud la massa es veu en franca contradicció per alguns edificis super moderns, d'aquests que poden trobar-se en qualsevol capital i que serveixen tant per oficines com per a hotels de luxe.


Jerusalem és l’autèntic focus polític i social, al costat de Ramala, a Cisjordània, capital de l’ Autoridad Nacional Palestina.. I de Jerusalem diem el de "suposat" perquè en realitat el focus polític i social està als carrers d'aquesta ciutat, sí, però també als carrers de Bethlehem (Betlem), Ramallah i Hebron.


A Israel i Palestina es nota que la política està al carrer i si uns porten fusell metrallador per anar a comprar actimels, els altres amaguen pedres a les papereres per atiar als soldats jueus quan es descuiden.
A Tel Aviv pots prendre totes les copes que vulguis sense veure't envoltat de fonamentalistes jueus  -togues, birrets, levites, faixes blanques ... -  ni massa armes. Tel Aviv és la capital del pecat, segons els nostres amics progressistes jerosomilitans, perquè es pot ser gai i ostentar sense por que t’acorralen pel carrer els religiosos radicals.


De Tel Aviv a Jerusalem hi ha 56 km., Que es fan bé per una autopista plena a totes hores. I és a Jerusalem on Meir Margalit, regidor de l'ajuntament i que representa els ciutadans àrabs, el que critica inicialment la política del seu govern de manera oberta i franca.
Meir va arribar en l'últim terç del segle XX a Israel com un israelià fervent, desitjós de consolidar el projecte de Herzl, però quan va acabar la guerra de l'anomenat Yom Kipur va patir una transformació notable, en entendre que la via de la guerra permanent no era la qual podria garantir ni l'existència de l'Estat d'Israel ni la justícia en el món.8

Els estudiants al camp de refugiats de Dusheisa, amb el delegat de l'UNRW (Organització de les Nacions Unides per als Refugiats)


Avui Meir és un militant de la pau, un fervent partidari del diàleg que considera que tota actuació no radical a favor de l'enteniment és una pèrdua inútil del temps, del nostre temps. Meir dóna suport i impulsa moviments socials i polítics perquè jueus i musulmans s'entengui, comprenguin i acceptin. I combat la destrucció de cases palestines per part de l'exèrcit israelià com a càstig als atacs a les seves zones d'influència.
No obstant això, la realitat és més tossuda del que voldríem i la majoria de la població jueva d'Israel no està per aquestes opcions. En les últimes i recents eleccions s'ha comprovat que hi ha hagut un corriment electoral cap al centre i és de destacar que els anomenats ultra ortodoxos,ja no tenen tanta força, però ...


Però la tenen. Ho veus pel carrer, ho palpes. I encara que al parlar d'ultra ortodoxos pensem sempre en togues i levites, la realitat és que molt ciutadà / a laic pensa el mateix que Lior: "no ens podem permetre el luxe de ser febles perquè des Indonèsia fins al Marroc el que volen els musulmans és tirar-nos al mar ".


Per això Israel s'armi, ser desarmament i s'armi.
Però per Meir i per altres jueus aquesta no és la solució. Parlar amb soldats israelians que estan contra la guerra és tota una lliçó d'humanitat, encara que no presentin actituds de grup coherents.


Es tracta de la gent de "Breaking to silence", és a dir, "trencant el silenci". Un grup de jueus, diguem pacifistes, que volen dialogar amb l'enemic. Aquest enemic es va asseure al costat d'ells per oferir un dinar de benvinguda als universitaris catalans.


Tota una jornada de confraternització i amistat. Al matí els catalans es van traslladar des de Jerusalem fins a un col·legi catòlic de luxe, i de pagament, als afores de Betlem. Jardins, bones aules, nens amb i d'uniforme contemplaven a la llunyania, entre els arbres del jardí, als catalans, els jueus i els musulmans jugant i xerrant.


Els jueus bel·licistes, és a dir, la majoria de la població d'Israel, consideren que viuen en un país que és d'ells i en el qual han de tolerar l'existència d'un 20% de ciutadans que no combreguen amb la seva religió però que tenen ciutadania israelià. Els pacifistes són més tolerants, encara que tenen por que Israel desaparegui si no s'avé a negociar una pau justa i, sobretot, duradora i estable.
Però hi ha un concepte perillós que sura en l'ambient. El concepte de "aquesta és la meva terra"-bé per dret bíblic, dret històric, dret d'ocupació o dret del em surti dels nassos- és al carrer, a les mans del soldat que té en el fusell metrallador al seu millor amic, en l'agent del Mossad que dina amb tu per saber què et proposes i si entre els teus estudiants hi ha algun possible enemic o ... un possible contacte digne de ser convertit en agent o en antena informativa.

Mai se sap on pot sorgir un espia.
Lior, el directiu del Ministeri d'Afers Exteriors, ha estat taxatiu: "podem guanyar una guerra o empatar-la, però mai perdre-la". I punt. I aquesta és la base per a qualsevol negociació. Al carrer s'està d'acord amb aquesta actitud.


Diu un periodista jueu, jove i molt intel·ligent, que treballa per al govern a través d'una agència d'assessorament en comunicació, que quan era soldat, fa tot just uns anys, ell i els seus companys no odiaven als palestins en els checkpoint on vigilaven les fronteres. "Però ells sí que ens miraven amb odi".


I pot ser cert, però els nostres viatgers van constatar que als soldats vigila-fronteres jueus aquests palestins, que cada dia entren al seu poble per vendre alguna cosa o per treballar escombrant carrers, no són persones sinó individus amb els que has de compartir l'autobús o disputar un taxi, però mai els veuran com a éssers humans o millor encara, com conciutadans.


Uns són jueus, els vencedors de tantes guerres. Els altres són musulmans. Perdedors a la guerra però vencedors en la treva, perquè l'ONU els dóna la raó en gairebé tot, encara que aquesta raó no els serveix per gairebé res. Però l'ONU no és un motiu per Lior: "allà tenen el mateix vot un país democràtic que Sudan o Iran", i té raó. Però Israel està a l'ONU ...


UN PAÍS, DOS AUTONOMIES


Els viatgers van parlar amb Aryeh Dayanun periodista que ha treballat molts anys en el principal diari d'Israel: Haaretz.. Aquest és un diari que els universitaris catalans havien de visitar i no ho van fer perquè el calendari estrenyia i perquè en la seva agenda de contactes havia ja massa periodista. Adéu Haaretz, benvingut el contacte carrer.


Dayan, o Ariel, és un periodista d'uns 60 anys, víctima de la crisi tecnològica i de la crisi econòmica. Viu a Tel Aviv i no dubta a desplaçar-se fins Tel Aviv per reunir-se amb els catalans en la seva decrèpit hotel. Parets escrostonades, dutxes amb insuficient aigua calenta, llits més que senzilles ... però preu més que assumible per aquest tipus d'expedicionaris.


Dayan, Ariel, difon una altra teoria: la confederació jueu-musulmana. Un sol país amb dos pobles i dues religions, o tres, si comptem als catòlics, que només estan representats en un percentatge molt petit.


"Un estat així té futur, un futur en pau, un futur democràtic ... un futur humà" ve a dir Dayan encara que potser no amb aquestes paraules.
Però la resposta jueva no pot ser més negativa: "Mai acceptaríem un president palestí a Israel", diu Lior l'endemà. I també sostenen aquesta tesi diferents jueus amb els que l'expedició s'ha entrevistat.


Hi ha exemples històrics ben notables ia tenir en compte per creure que la federació o la confederació pots ser una sortida vàlida, i més després d'una guerra civil: EUA al segle XIX després de la guerra de Secessió, Iugoslàvia, després de la IIGM, Irlanda del Nord , ja en el segle XXI ... Però els exemples històrics no serveixen per als no creients en solucions atractives, però que generen molts dubtes.


Els no creients són aquest notable percentatge de població d'Israel que considera que tenen drets sobre el territori. Ja ho hem dit: drets històrics, religiosos, d'ocupació ... I qui creu tenir drets a sobre té un fusell metrallador, generalment té raó, "la seva" raó.
No ens ocuparem de l'alta política internacional perquè no és objectiu de l'expedició de la UAB parlar amb el secretari general de l'ONU, ni amb Obama ni amb el futur cap del govern jueu, que serà Netanyahu amb tota probabilitat,. Però sí que correspon als universitaris catalans intentar entendre la gènesi del conflicte i fer-se una idea de la idea que tenen les parts de com s'ha de sortir del mal pas.


Als entrevistats se'ls solia fer una mateixa pregunta doble: "A qui beneficia la situació actual i com voldrien estar vostès l'any 2023, és a dir, d'aquí a 10 anys". I la veritat, ningú es va posar d'acord amb ningú en el moment d'oferir una resposta. Una resposta que no anàvem a considerar "raonable" sinó senzillament "resposta".


Lior és un diplomàtic cordial, simpàtic, preparat, del ministeri d'afers exteriors, però al mateix temps és una persona molt vehement a la qual li costa entendre i acceptar que si ells, els jueus, creuen tenir drets, els musulmans també poden tenir. "Poden" és una possibilitat que vam introduir en lloc del "tenen", per intentar millorar el diàleg amb els nostres partenaires.
Però ni així: "els palestins poden tenir el seu govern, el seu territori, però no el seu exèrcit, per a què volen el seu exèrcit sinó per atacar?", va dir Lior amb emoció i alhora amb contundència. No veia la contradicció de les seves propostes: si Palestina ha de ser un Estat, només a ella la correspon decidir quina força armada necessita o si la necessita.


La força, aquesta paraula. Està al carrer, a les relacions socials, en les polítiques, en els chekpoints, a les cues del tramvia de Jerusalem ... La força del fusell metrallador que porta penjat aquest nen de 19 anys que va de casa a la caserna arrossegant un petate i una bossa de plàstic amb unes galetes que li ha fet la seva santa mare. I al costat del fusell metrallador, dues càrregues de bales unides en sentit contrari per un tros de plàstic o, senzillament, per una tira d'esparadrap. Llest per apuntar i disparar. Llest per disparar. Força. La Força.
Per als pacifistes jueus la força està en les urnes i en el fet que la gent s'uneixi a festes, en manifestacions, en grups d'amics que van comentant la situació i van calculant que poden estar així, amb la tercera intifada a punt de esclatar, durant tota la resta de les seves vides.


"La tercera Intifada ha esclatat ja", ho diu Meir Margalit. Altres discrepen: "la tercera intifada començarà quan marxi Obama". El negre president americà vindrà d'aquí a deu dies. Els expedicionaris han preguntat per tot arreu i en totes les parts que s'espera que faci o digui el president dels EUA:
"Res canviarà", "ve a dir als israelians que o negocien i rectifiquen, o se'ls acaba el conte", "no ve a dir res, senzillament ve perquè no ho va fer durant el seu primer mandat i els presidents aprofiten el segon per viatjar més ". Ningú creu en solucions màgiques.


Tots tenen raó i ningú la té. El statu quo actual sembla beneficiar Israel: l'Estat segueix vigent, la crisi econòmica no és massa greu, la crisi social es trampeja, la crisi política s'ha resolt amb un lleu gir cap al centre i l'enemic no té forces per atacar ... excepte si parlem de l'Iran.


Ah, ¡Iran!


Sembla la gran excusa: aquí està l'Iran que dóna armes a Heezbolla al Líban, que passa coets a Hamás, a la franja de Gaza, que està a punt de tenir la seva bomba atòmica ... Encara EUA sembla saber que encara Sesta lluny d'aquesta possibilitat , perquè en cas contrari ja haurien bombardejat el país fins a deixar aplanat. O almenys aquesta és l'esperança de molts.


Però aquí està l'Iran: "EUA pot arribar una hora tard després de l'atac de l'Iran" diuen al govern israelià. I aquí està l'excusa per armar-se. El rearmament jueu no es basa ara en comprar més carros blindats ni més metralletes. La por arriba des de l'aire: coets des Líban, coets des de Gaza, coets des de l'Iran?


Una excusa?


Un periodista català, de TV3, un altre de La Vanguardia i una periodista per lliure es van reunir amb els universitaris abans i durant la visita a Israel i els tres van coincidir en dues idees: als jueus no hi ha qui els mogui i els palestins han d'espavilar .


El primer està comprovat en les entrevistes realitzades en despatxos i al carrer. Per cert, impossible parlar amb els ultra ortodoxos, ni tan sols s'aturen per atendre la teva petició: no existeixes per a ells, no ets dels seus, no ets digne de la seva atenció ni que vagis a preguntar on hi ha la parada de l'autobús. Amb els laics és diferent, clar.
Els palestins són diferents: oberts, comunicatius, amb ganes d'explicar si tenen fills, o si són del Barça o del Madrid. Adéu al mite que t'atenen i són simpàtics perquè volen alguna cosa de tu. Això succeeix en pobles molt més miserables, amb oligarquies sinistres com la marroquina, Aquí els palestins, els musulmans, són oberts, comunicatius i amb un toc d'humor.


Però tenen un greu problema: són les víctimes i això dóna molts rèdits. Ho van dir els periodistes catalans aquí i allà i semblen tenir raó, més raó que tots els sants dels sants llocs junts. El victimisme genera serveis i pot fer que un esperi del futur un solució divina que premiï el seu drama.
Si. És cert que Israel ha partit Palestina en diversos territoris aïllats amb muralles de gruix ciment o filats difícils de superar. Entre uns i altres, moltes càmeres de vigilància, patrulles mòbils, llocs fixos, algun carro blindat i molts soldats preparats per anar al primer toc d'alerta.
Però també és veritat que els palestins han de posar en ordre la casa.

No és lògic que a Betlem, el nostre històric Betlem, tingui camps de refugiats sostinguts per les agència per als refugiats de les Nacions Unides, UNRWA, (com Dehaisheh, camp visitat pels universitaris catalans) i en Ramallah hagi mansions de luxe i milers de edificis en construcció, No, no es tracta d'aquests edificis típics del nostre Baix Llobregat. Lluny d'això, es tracta d'edificis ben construïts, amb terrasses amables, balcons de llinda arrodonit i, en general, allò que solien dir les nostres mares: amb bona pinta.


Els autobusos funcionen bé i els taxis no són res vells.
En Ramallah i Betlem es veuen cotxes 4 x 4 de luxe que passen davant les barraques miserables de milers de palestins que esperen que algú posi remei a una situació que s'ha convertit en inamovible. A Israel li va bé la situació com està, i potser als dirigents polítics palestins també. Estem davant un nou capítol de bogeria internacional?


¿CONFLICTE INAMOVIBLE?


Però alguna cosa es mou: la gent. Una estudiant que mai ha estat en situacions conflictives i un professor sènior que ha estat en totes, es veuen implicats en un incident que hauria pogut tenir repercussions dramàtiques.
Divendres és el dia de festa setmanal dels musulmans, ia partir de mitja tarda comença el  Sabath dels jueus. Aquest dia, al matí, professor i estudiant intentar entrar a la plaça de la mesquita musulmana però els soldats israelians l'hi van prohibir. "Only muslim, sir". "Ok. Jefe ". Gairebé una hora més tard comencen a sortir els musulmans després del ritual rés dels divendres. I ho fan massivament, i entre ells apareix un taüt portat per diversos joves. Es tracta d'una víctima del conflicte morta poc abans.


Semblava que anava a armar una gran manifestació, però no. La gent es va anar per casa i tot semblava normal fins que es van començar a escoltar detonacions. Primer recordaven els coets de les festes majors, però posteriorment els dos catalans van detectar i van determinar que eren trets.


I cap al focus de la violència es van dirigir. Als pocs metres de la Lyon’s Door és a dir, la Porta dels Lleons, en un carrer molt estreta, el carrer Bab Huita, es van sentir amb claredat meridiana els trets i un nodrit grup de soldats que corrien cap a ells, cap als catalans , més amb aire de fugida que d'atac.


De seguida els van superar i els dos universitaris van quedar enmig de la refrega, perquè després els soldats arribaven desenes de manifestants palestins llançant-los pedres, grans pedres. Pedres que amb prou feines podien sostenir amb una ma. Tot està reflectit en un curt vídeo que reflecteix la tensió.


Un prudent portal es va oferir als catalans, que es van refugiar al costat d'alguns veïns que van baixar a veure què passava. El que passava es pot veure en aquest vídeo de 30 segons que va poder prendre el professor sènior: el braç esquerre treu la càmera que enfoca cap a la dreta del portal. Aquí es pot veure a cinc soldats israelians amagats després de dos cuirasses,  i a pocs metres, els palestins atacant-los. Els soldats corren fugint, superen als catalans, un cau, perd la cuirassa i el casc. El recullen sobre la marxa seus companys. Els palestins són a un pas. I plouen més pedres.


Els universitaris, professor i estudiant, queden atrapats entre els dos focs. Els palestins veuen una mà sostenint una càmera que escombra els dos camps i la apedreguen. És el moment de guardar l'aparell i de posar-se fora de perill. Es demana socors a uns veïns que els deixen accedir al seu apartament fins que el disturbi es trasllada de zona. Mentrestant els ofereixen te i galetes.
Han salvat la pell per poc. Només que els soldats haguessin entrat al portal, o ho hagueren fet els palestins, l'edifici hagués estat escenari bèl · lic.


Mentrestant, a Hebron, la resta de catalans va ser testimoni d'incidents entre soldats i palestins, amb còctel Molotov inclòs i detenció d'un jove que li pot costar fins a quatre anys de presó.


STATU QUO ENTRE REIXES: EL FUTUR QUEDA LLUNY


Israel i Palestina, o Cisjordània, o al West Bank com se li coneix oficialment, escenifiquen diàriament un statu quo pre - bèl·lic. És contradictori: si és statu quo voldria dir que no es mou res. Però així és la cosa: res es mou i no obstant això es mou, encara que dramàticament per una de les parts, la palestina. Encara que potser tinguin més por els jueus.


El jove detingut davant els universitaris catalans a Hebron es passarà quatre anys a la presó, però abans estarà dos anys a l'espera de judici. Va tirar algunes pedres als soldats que defensen un enclavament colon suïcida al mig de la ciutat d'Hebron. És la típica pica a Flandes que col·loques per molestar a l'enemic i desgastar.


Els soldats deixen passar, o no, als palestins pels seus punts de control, els famosos chekpoint, potser sense odi però sí amb perversa indiferència, la indiferència dels que es creuen superiors. Però quan comencen les manifestacions, el palestí és l'enemic a qui has de capturar i empresonar.


Segons AlDameer, una entitat que defensa els presoners polítics palestins en mans d'Israel, 400.000 musulmans han passat per les presons jueves des de mitjans dels anys vuitanta del passat segle.
És a dir, un 40% dels homes han visitat les residències carceràries israelianes. I ho han fet sotmesos a un règim disciplinari militar, jutjats per militars, defensats malament per voluntaris o per gent poc preparada. Poc preparada perquè poc es pot fer davant d'una legislació pensada per castigar la població civil que si et llança una pedra pots ficar quatre anys de presó.


Aquesta és la força de l'statu quo.


Aquesta és la situació del conflicte.


De "el conflicte".


MANUEL LOPEZ
Professor de la UAB.
2013.03.14

 

 

LA UAB EN ISRAELY PALESTINA
Crónica del conflicto a través de una expedición universitaria catalana

Barcelona.- “Israel puede ganar una guerra o empatarla, pero nunca perderla”. Quien habla así es Lior Ben Dor, portavoz del Ministerio de Asuntos Exteriores de Israel (Senior Deputy Spokesman). Lo que dice lo ha dicho ante un grupo de estudiantes, periodistas y profesores de la Universitat Autònoma de Barcelona que han realizado un viaje de estudios a Israel y Palestina para estudiar el conflicto.
EL CONFLICTO
El conflicto, “el conflicto”. Ese es el artículo y el vocablo perfecto para hablar de lo que sucede en la vieja Judea, en la vieja Israel, en la vieja Palestina, en Oriente Medio. En nuestro mar Mediterráneo. En la tierra de las tres grandes religiones monoteístas. En una de las cunas de nuestra civilización.
Los universitarios partieron de Barcelona el 3 de marzo del 2013 para recorrer, durante 11 días, los escenarios bíblicos en donde se han registrado las peores guerras de los últimos cincuenta años. O algo más: donde existe un foco permanente pre-bélico que puede volver a estallar en cualquier momento. Y ese es el miedo de los israelíes.  Israel y Palestina, un tema de estudio permanente.
Son 17 personas las que han viajado; tres periodistas, un profesor senior, un staff-fotógrafo y universitarios de las licenciaturas de Derecho, Políticas, Sociología, periodismo, Traducción… jóvenes y preparados. Bien alimentados pero apenas sin futuro profesional. Pero no se desaniman y a lo largo del viaje han mantenido vivos cuatro blogs, que enriquecían cada noche con textos y fotos:
Terra santa  Uab Israel Palestina  Sin muro  Somnis i realitat
Acaban de dejar la secundaria y el bachillerato hace apenas 48 meses y ya están metidos en escaramuzas de grave peligrosidad en Hebrón y, más dura aún, en el barrio árabe de Jerusalén. Pero todo se resuelve bien: no habrá entre ellos heridos ni detenidos, pero no puede decirse lo mismo de los musulmanes que han estado en esos incidentes. Fotos y vídeos lo van a demostrar. Los catalanes han ido allí para informar diariamente sobre lo que ven, y lo han hecho desde el dolor de contemplar y dar testimonio del drama cotidiano.
Pero hablemos del conflicto. Claro. Todo empezó a finales del siglo XIX cuando comenzaron a llegar colonos a una tierra pobre pero no misérrima. Donde las tribus nómadas bajaban a Jerusalén a negociar con los ricos comerciantes. Y en eso llegaron polacos, rusos, centroeuropeos para fundar lo que serían las bases del futuro Estado de Israel, siguiendo la teoría de Theodor Herzl , el profeta.
TEL AVIV, UNA CIUDAD DECADENTE; JERUSALÉN ES LA VIDA
Llegar a Jerusalén por la madrugada no hacía al caso, por lo que la gente suele quedarse en Tel Aviv, la moderna ciudad creada como capital por los israelíes hasta que tomaron toda Jerusalén y trasladaron allí los ministerios, el parlamento y el gobierno. Sin embargo las cancillerías extranjeras han permanecido en Tel Aviv porque no quieren reconocer la nueva-vieja capitalidad judía.
Tel Aviv, hoy, es una ciudad extendida a lo largo de la cornisa mediterránea, con multitud de edificios en franca decrepitud cuya masa se ve en franca contradicción por algunos edificios super modernos, de esos que pueden encontrarse en cualquier capital y que sirven tanto para oficinas como para hoteles de lujo.
Jerusalén es el supuesto auténtico foco político y social, junto a Ramala, en Cisjordania, capital de la Autoridad Nacional Palestina. Y de Jerusalén decimos lo de “supuesto” porque en realidad el foco político y social está en las calles de esa ciudad, sí, pero también en las calles de Bethlehem (Belén), Ramala y Hebrón.
En Israel y Palestina se nota que la política está en la calle y si unos llevan fusil ametrallador para ir a comprar actimels, los otros esconden piedras en las papeleras para atizar a los soldados judíos en cuanto se descuidan.
En Tel Aviv puedes tomar cuantas copas quieras sin verte rodeado de fundamentalistas judíos –togas, birretes, levitas, fajas blancas…- ni demasiadas armas. Tel Aviv es la capital del pecado, según nuestros amigos progresistas jerosomilitanos, porque se puede ser gay y ostentarlo sin miedo a que te acorralen por la calle los religiosos radicales.
De Tel Aviv a Jerusalén hay 56 kms., que se hacen bien por una autopista repleta a todas horas. Y es en Jerusalén donde Meir Margalit, concejal del ayuntamiento y que representa a los ciudadanos árabes, el que critica inicialmente la política de su gobierno de forma abierta y franca.
Meir llegó en el último tercio del siglo XX a Israel como un israelí ferviente, deseoso de consolidar el proyecto de Herzl, pero en cuanto acabó la guerra del llamado Yom Kipur sufrió una transformación notable, al entender que la vía de la guerra permanente no era la que podría garantizar ni la existencia del Estado de Israel ni la justicia en el mundo.
Hoy Meir es un militante de la paz, un ferviente partidario del diálogo que considera que toda actuación no radical a favor del entendimiento es una pérdida inútil del tiempo, de nuestro tiempo. Meir apoya e impulsa movimientos sociales y políticos para que judíos y musulmanes se entienda, comprendan y acepten. Y combate la destrucción de casas palestinas por parte del ejército israelí como castigo a los ataques a sus zonas de influencia.
Sin embargo, la realidad es más tozuda de lo que quisiéramos y la mayoría de la población judía de Israel no está por esas opciones. En las últimas y recientes elecciones se ha comprobado que ha habido un corrimiento electoral hacia el centro y es de destacar que los llamados ultra ortodoxos ya no tienen tanta fuerza, pero…
Pero la tienen. Lo ves por la calle, lo palpas. Y aunque al hablar de ultra ortodoxos pensemos siempre en togas y levitas, la realidad es que mucho ciudadano/a laico piensa lo mismo que Lior: “ no podemos permitirnos el lujo de ser débiles porque desde Indonesia hasta Marruecos lo que quieren los musulmanes es echarnos al mar”.
De ahí que Israel se arme, ser arme y se arme.
Pero para Meir y para otros judíos esa no es la solución. Hablar con soldados israelíes que están contra la guerra es toda una lección de humanidad, aunque no  presenten actitudes de grupo coherentes.
Se trata de la gente de “Breaking to silence”, es decir, “rompiendo el silencio”. Un grupo de judíos, digamos pacifistas, que quieren dialogar con el enemigo. Ese enemigo se sentó junto a ellos para ofrecer un almuerzo de bienvenida a los universitarios catalanes.
Toda una jornada de confraternización y amistad. Por la mañana los catalanes se trasladaron desde Jerusalén hasta un colegio católico de lujo, y de pago, a las afueras de Bethlehem. Jardines, buenas aulas, niños con y de uniforme contemplaban a lo lejos, entre los árboles del jardín, a los catalanes, los judíos y los musulmanes jugando y platicando.
Los judíos belicistas, es decir, la mayoría de la población de Israel, consideran que viven en un país que es de ellos y en el que han de tolerar la existencia de un 20% de ciudadanos que no comulgan con su religión pero que tienen ciudadanía israelí. Los pacifistas son más tolerantes, aunque tienen miedo a que Israel desaparezca si no se aviene a negociar una paz justa y, sobre todo, duradera y estable.
Pero hay un concepto peligroso que flota en el ambiente. El concepto de “esta es mi tierra” –bien por derecho bíblico, derecho histórico, derecho de ocupación o derecho de lo me salga de las narices- está en la calle, en las manos del soldado que tiene en el fusil ametrallador a su mejor amigo/a, en el agente del mosad que almuerza contigo para saber qué te propones y si entre tus estudiantes hay algún posible enemigo o… un posible contacto digno de ser convertido en agente o en antena informativa. Nunca se sabe donde puede surgir un espía.
Lior, el directivo del Ministerio de Asuntos Exteriores, ha sido taxativo: “podemos ganar una guerra o empatarla, pero nunca perderla”. Y punto. Y esa es la base para cualquier negociación. En la calle se está de acuerdo con esa actitud.
Dice un periodista judío, joven y muy inteligente, que trabaja para el gobierno a través de una agencia de asesoramiento en comunicación, que cuando era soldado, hace apenas unos años, él y sus compañeros no odiaban  a los palestinos en los checkpoint donde vigilaban las fronteras. “Pero ellos sí que nos miraban con odio”.
Y puede ser cierto, pero nuestros viajeros constataron que a los soldados vigila-fronteras judíos esos palestinos, que cada día entran en su patria para vender algo o para trabajar barriendo calles, no son personas sino individuos con los que tienes que compartir el autobús o disputar un taxi, pero nunca los verán como seres humanos o mejor aún, como conciudadanos.
Unos son judíos, los vencedores de tantas guerras. Los otros son  musulmanes. Perdedores en la guerra pero vencedores en la tregua, porque la ONU les da la razón en casi todo, aunque esa razón no les sirve para apenas nada. Pero la ONU no es una razón válida para Lior: “allí tienen el mismo voto un país democrático que Sudán o Irán”, y tiene razón. Pero Israel está en la ONU…
UN PAIS, DOS AUTONOMIAS
Los viajeros hablaron con  Aryeh Dayan, un periodista que ha trabajado muchos años en el principal periódico de  Israel: Haaretz. Ese es un diario que los universitarios catalanes tenían que visitar y no lo hicieron porque el calendario apretaba y porque en su agenda de contactos había ya demasiado periodista. Adiós Haaretz, bienvenido el contacto callejero.
Dayan , o Ariel, es un periodista de unos 60 años, víctima de la crisis tecnológica y de la crisis económica. Vive en Tel Aviv y no duda en desplazarse hasta Tel Aviv para reunirse con los catalanes en su decrépito hotel. Paredes desconchadas, duchas con insuficiente agua caliente, camas más que sencillas… pero precio más que asumible para éste tipo de expedicionarios.
Dayan, Ariel, difunde otra teoría: la confederación judío-musulmana. Un solo país con dos pueblos y dos religiones, o tres, si contamos a los católicos, que sólo están representados en un porcentaje muy pequeño.
“Un estado así tiene futuro, un futuro en paz, un futuro democrático… un futuro humano” viene a decir Dayan aunque quizás no con estas palabras.
Pero la respuesta judía no puede ser más negativa: “Nunca aceptaríamos a un presidente palestino en Israel”, dice Lior al día siguiente. Y también sostienen esa tesis diferentes judíos con los que la expedición se ha entrevistado.
Hay ejemplos históricos bien notables y a tener en cuenta para creer que la federación o la confederación puedes ser una salida válida, y más tras una guerra civil: EEUU en el siglo XIX tras la guerra de Secesión; Yugoslavia, tras la IIGM; Irlanda del Norte, ya en el siglo XXI… Pero los ejemplos históricos no sirven para los no creyentes en soluciones atractivas, pero que generan muchas dudas.
Los no creyentes son ese notable porcentaje de población de Israel que considera que tienen derechos sobre el territorio. Ya lo hemos dicho: derechos históricos, religiosos, de ocupación… Y quien cree tener derechos y encima tiene un fusil ametrallador, generalmente tiene razón, “su” razón.
No nos vamos a ocupar de la alta política internacional porque no es objetivo de la expedición de la UAB hablar con el secretario general de la ONU, ni con Obama ni con el futuro jefe del gobierno judío, que será Netanyahu con toda probabilidad,. Pero sí que corresponde a los universitarios catalanes intentar entender la génesis del conflicto y hacerse una idea de la idea que tienen las partes de cómo se ha de salir del atolladero.
A los entrevistados se les solía hacer una misma pregunta doble: “A quién beneficia la situación actual y cómo querrían estar ustedes en el año 2023, es decir, de aquí a 10 años”. Y la verdad, nadie se puso de acuerdo con nadie en el momento de ofrecer una respuesta. Una respuesta que no íbamos a considerar “razonable” sino sencillamente “respuesta”.
Lior es un diplomático cordial, simpático, preparado, del ministerio de asuntos exteriores, pero al mismo tiempo es una persona muy vehemente a la que le cuesta entender y aceptar que si ellos, los judíos, creen tener derechos, los musulmanes también pueden tenerlos. “Pueden” es una posibilidad que introdujimos en lugar del “tienen”, para intentar mejorar el diálogo con nuestros partenaires.
Pero ni así: “los palestinos pueden tener su gobierno, su territorio, pero no su ejército, ¿para qué quieren su ejército sino para atacarnos?”, vino a decir Lior con emoción y al mismo tiempo con contundencia. No veía la contradicción de sus propuestas: si Palestina ha de ser un Estado, sólo a ella la corresponde decidir qué fuerza armada necesita o si la necesita,.
La fuerza, esa palabra. Está en la calle, en las relaciones sociales, en las políticas, en los chekpoints, en las colas del tranvía de Jerusalén… La fuerza del fusil ametrallador que lleva colgado ese crío de 19 años que va de casa al cuartel arrastrando un petate y una bolsa de plástico con unas galletas que le ha hecho su santa madre. Y al lado del fusil ametrallador, dos peines de balas unidos en sentido contrario por un trozo de plástico o, sencillamente, por una tira de esparadrapo. Listo para apuntar y disparar. Listo para disparar. Fuerza. La Fuerza.
Para los pacifistas judíos la fuerza está en las urnas y en el hecho de que la gente se una en fiestas, en manifestaciones, en grupos de amigos que van comentando la situación y van calculando que pueden estar así, con la tercera intifada a punto de estallar, durante todo el resto de sus vidas.
“La tercera intifada ha estallado ya”·, lo dice Meir Margalit. Otros discrepan: “la tercera intifada empezará en cuanto se marche Obama”. El negro presidente americano vendrá de aquí a diez días. Los expedicionarios han preguntado por todas partes y en todas las partes que se espera que haga o diga el presidente de los EEUU:
“Nada cambiará”; “viene a decir a los israelíes que o negocian y rectifican, o se les acaba el cuento”; “no viene a decir nada, sencillamente viene porque no lo hizo durante su primer mandato y los presidentes aprovechan el segundo para viajar más”. Nadie cree en soluciones mágicas.
Todos tienen razón y nadie la tiene. El statu quo actual parece beneficiar a Israel: el Estado sigue en pie, la crisis económica no es demasiado grave, la crisis social se capea, la crisis política se ha resuelto con un leve giro hacia el centro y el enemigo no tiene fuerzas para atacar… excepto si hablamos de Irán.
¡Ah!, ¡Irán!
Parece ser la gran excusa: ahí está Irán que da armas a Heezbolla en Líbano; que pasa cohetes a Hamás, en la franja de Gaza; que está a punto de tener su bomba atómica… Aunque EEUU parece saber que aún sestá lejos de esa posibilidad, porque en caso contrario ya habrían bombardeado el país hasta dejarlo allanado. O al menos esa es la esperanza de muchos.
Pero ahí está Irán: “EEUU puede llegar una hora tarde tras el ataque de Irán” dicen en el gobierno israelí. Y ahí está la excusa para armarse. El rearmamento judío no se basa ahora en comprar más carros blindados ni más metralletas. El miedo llega desde el aire: cohetes desde Líbano, cohetes desde Gaza, ¿cohetes desde Irán?
¿Una excusa?
Un periodista catalán, de TV3,  otro de La Vanguardia y una periodista free lance  se reunieron con los universitarios antes y durante la visita a Israel y los tres coincidieron en  dos ideas: a los judíos no hay quien los mueva y los palestinos tienen que espabilar.
Lo primero está comprobado en las entrevistas realizadas en despachos y en la calle. Por cierto, imposible hablar con los ultra ortodoxos, ni siquiera se paran para atender tu petición: no existes para ellos, no eres de los suyos, no eres digno de su atención aunque sólo vayas a preguntarles donde está la parada del autobús. Con los laicos es diferente, claro.
Los palestinos son diferentes: abiertos, comunicativos, con ganas de explicarte si tienen hijos, o si son del Barça o del Madrid. Adiós al mito de que te atienden y son simpáticos porque quieren algo de ti. Eso sucede en pueblos mucho más miserables, con oligarquías siniestras como la marroquí, Aquí los palestinos, los musulmanes, son abiertos, comunicativos y con un toque de humor.
Pero tienen un grave problema: son las víctimas y eso da muchos réditos. Lo dijeron los periodistas catalanes aquí y allí y parecen tener razón, más razón que todos los santos de los santos lugares juntos. El victimismo genera vicios y puede hacer que uno espere del futuro un solución divina que premie su drama.
Si. Es cierto que Israel ha partido Palestina en varios territorios aislados con murallas de grueso cemento o alambradas difíciles de superar. Entre unos y otros, muchas cámaras de vigilancia, patrullas móviles, puestos fijos, algún que otro carro blindado y muchos soldados preparados para acudir al primer toque de alerta.
Pero también es verdad que los palestinos han de poner en orden la casa. No es lógico que en Belén, nuestro histórico Belén, tenga campos de refugiados sostenidos por las agencia para los refugiados de las Naciones Unidas , UNRWA,  (como Dehaisheh, campo visitado por los universitarios catalanes) y en Ramala haya mansiones de lujo y miles de edificios en construcción, No, no se trata de esos edificios típicos de nuestro Baix Llobregat. Lejos de eso, se trata de edificios bien construidos, con terrazas amables, balcones de dintel redondeado y, en general, aquello que solían decir nuestras madres: con buena pinta.
Los autobuses funcionan bien y los taxis no son nada viejos.
En Ramala y Belén se ven coches 4 x 4 de lujo que pasan ante las chabolas miserables de miles de palestinos que esperan que alguien ponga remedio a una situación que se ha convertido en inamovible. A Israel le va bien la situación como está, y quizás a los dirigentes políticos palestinos también. ¿Estamos ante un nuevo capítulo de locura internacional?
¿CONFLICTO INAMOVIBLE?
Pero algo se mueve: la gente. Una estudiante  que nunca ha estado en situaciones conflictivas y un profesor senior que ha estado en todas, se ven implicados en un incidente que bien pudo tener repercusiones dramáticas.
El viernes es el día de fiesta semanal de los musulmanes, y a partir de media tarde empieza el Sabath de los judíos. Ese día, por la mañana, profesor y estudiante intentaron entrar en la plaza de la mezquita musulmana pero los soldados israelíes se lo prohibieron. “Only muslim, sir”. “Ok. Jefe”. Casi una hora más tarde empiezan a salir los musulmanes tras el ritual rezo de los viernes. Y lo hacen masivamente, y entre ellos aparece un ataúd portado por varios jóvenes. Se trata de una víctima del conflicto muerta poco antes.
Parecía que iba a armarse una gran manifestación, pero no. La gente se fue para sus casas y todo parecía normal hasta que se empezaron a escuchar detonaciones. Primero recordaban los cohetes de las fiestas mayores, pero posteriormente los dos catalanes detectaron y determinaron que eran disparos.
Y hacia el foco de la violencia se dirigieron. A los pocos metros de la Lyon’s Door, es decir, la Puerta de los Leones, en una calle muy estrecha, la calle Bab Huita, se oyeron con claridad meridiana los disparos y un nutrido grupo de soldados que corrían hacia ellos, hacia los catalanes, más con aire de huida que de ataque.
Enseguida los superaron y los dos universitarios quedaron en mitad de la refriega, porque tras los soldados llegaban decenas de manifestantes palestinos lanzándoles piedras, grandes piedras. Piedras que apenas podían sostenerse con una nano. Todo está reflejado en un corto vídeo que refleja la tensión.
Un prudente portal se ofreció a los catalanes, que se refugiaron junto a algunos vecinos que bajaron a ver qué pasaba. Lo que pasaba se puede ver en ese video de 30 segundos que pudo tomar el profesor senior: el brazo izquierdo saca la cámara que enfoca hacia la derecha del portal. Ahí se puede ver a cinco soldados israelíes agazapados tras dos corazas, y a pocos metros, los palestinos atacándoles. Los soldados corren huyendo, superan a los catalanes, uno se cae, pierde la coraza y el casco. Lo recogen sobre la marcha sus compañeros. Los palestinos están a dos pasos. Y llueven más piedras.
Los universitarios, profesor y estudiante, quedan atrapados entre los dos fuegos. Los palestinos ven una mano sosteniendo una cámara que barre los dos campos y la apedrean. Es el momento de guardar el aparato y de ponerse a salvo. Se pide socorro a unos vecinos que les dejan acceder a su apartamento hasta que el disturbio se traslada de zona. Entretanto les ofrecen té y galletas.
Han salvado la piel por poco. Sólo que los soldados hubieran entrado en el portal, o lo hubieran hecho los palestinos, el edificio hubiera sido escenario bélico.
Mientras tanto, en Hebrón, el resto de catalanes fue testigo de incidentes entre soldados y palestinos, con cóctel molotov incluido y detención de un joven que le puede costar hasta cuatro años de cárcel.
STATU QUO ENTRE REJAS: EL FUTURO QUEDA LEJOS
Israel y Palestina, o Cisjordania, o el West Bank como se le conoce oficialmente, escenifican diariamente un statu quo pre-bélico. Es contradictorio: si es statu quo querría decir que no se mueve nada. Pero así es la cosa: nada se mueve y sin embargo se mueve, aunque dramáticamente para una de las partes, la palestina. Aunque quizás tengan más miedo los judíos.
El joven detenido ante los universitarios catalanes en Hebrón se va a pasar cuatro años en la cárcel, pero antes estará dos años a la espera de juicio. Tiró algunas piedras a los soldados que defienden un enclavamiento colono suicida en mitad de la ciudad de Hebrón. Es la típica pica en Flandes que colocas para molestar al enemigo y desgastarlo.
Los soldados dejan pasar, o no, a los palestinos por sus puntos de control, los famosos chekpoint, quizás sin odio pero sí con perversa indiferencia, la indiferencia de los que se creen superiores. Pero en cuanto empiezan las manifestaciones, el palestino es el enemigo al que tienes que capturar y encarcelar.
Según AlDameer, una entidad que defiende a los prisioneros políticos palestinos en manos de Israel, 400.000 musulmanes han pasado por las cárceles judías desde mediados de los años ochenta del pasado siglo.
Es decir, un 40% de los varones han visitado las residencias carcelarias israelíes. Y lo han hecho sometidos a un régimen disciplinario militar, juzgados por militares, defendidos malamente por voluntarios o por gente poco preparada. Poco preparada porque poco se puede hacer ante una legislación pensada para castigar a la población civil que si te lanza una piedra puedes meterle cuatro años de cárcel.
Esa es la fuerza del statu quo.
Esa es la situación del conflicto.
De “el conflicto”·
MANUEL LOPEZ
Profesor de la UAB.
14.03.2013

 

 

 

 

 

La intifada gravada per gent de la UAB

Entrevista a Lior Ben Dor, ministeri d'afers exteriors d'Israel

Ariel Dayan, periodista israelí explica la situació del periodisme

Les fotos del viatge

El grup

El grup davant la fortalesa de Massada

intifadaLa intifada a la sortida del preg a la mesquita

1

Meir Margalit, concejal de Jerusalén, pacifista

2

La pintada històrica: la nena inspeccionant al soldat

3El mur de les lamentacions, un lloc únic

4

L'altre mur de les lamentacions, el que separa Palestina en zones aïllades

6

Stop armes, ¿un desig?